1.  Context històric

S. XVII l’Europa occidental està marcada per una profunda crisi, la del segle XVII. És la CRISI DEL CONEIXMENT/epistemològica(hi han molts coneixements que fins ara estaven confirmats i ara es posen en dubte).

Els àmbits que noten aquesta crisi són:

-          El científic: a nivell astronòmic es nega que la terra sigui el centre de l’univers, a nivell físic comencen a posar-se en dubte les afirmacions aristotèliques, a nivell metodològic els mètodes escolàstics no es consideren fiables per afirmar coneixement veritable.

-          El religiós: pèrdua de valors religiosos que comporta el renaixement, destrucció de la unitat religiosa (protestants, anglicans, cristians).

Davant aquesta crisi la filosofia moderna dóna dues  gran reaccions filosòfiques per poder sortir d’ella:

§  Racionalisme modern es dóna a França.

o   Autors destacats

§  Descartes

§   Pascal

§  Leibnitz

§  Spinoza

§  Empirisme modern es dóna a Anglaterra.

o   Autors destacats

§  Locke

§  Hobbes

§  Hume

2.  Característiques generals del racionalisme

1.      Raó com a font de coneixement/ Autosuficiència de la raó com a base del coneixement.

2.      Infravaloració del coneixement sensible- Els sentits ens poden enganyar.

3.      Defensen l’INNATISME en la ment: existeixen les idees des de que naixem i es desenvolupen en nosaltres. Defensen aquesta idea Sant Agustí i Descartes – tot el coneixement/idees ja són dins “teu”.

4.      Defensen les matemàtiques com a ciència model perquè és l’única ciència que accepta veritats universals.

5.      Defensen la lluita contra l’ESCEPTICISME (no podem estar segurs de res o de gairebé res) perquè en un món escèptic no hi hauria possibilitat de coneixement racional.

6.      Defensen el mètode DEDUCTIU: punt de partida hipòtesi (inici del punt de partida, utilitzant la intuició) prové del pensament racional. (Intuició intel·lectual).

7.      Defensen la Racionalitat del mon. El món és racional perquè tot es pot explicar a partit de regles i lleis (que s’arriva a partir de l’empirisme i el racionalisme).

3.  El mètode

PROBLEMA

El problema essencial que preocupa a Descartes és la fonamentació del coneixement (epistemològic) i reconeix que aquest ha tingut molts errors que es consideraven veritats inqüestionables i es pregunta quina és la causa que ha provocat aquests errors.

PLANTEJAMENT

Proposa que cal reconstruïr el saber unificant totes les ciències en una sola.

Reconstruïr: el saber és un edifici en ruïnes, per tal el tirem tot a terra i el construïm des dels fonaments.

Ciències unificades. Tot el coneixement es fonamenta en la metafísica i la física, i aquests formen un arbre. La metafísica son les arrels i la física es el tronc. Les dues formen un arbre, de les branques del qual deriven les altres ciències. Arbre de la ciencia:

SOLUCIÓ

Per cercar un mètode universal cal cercar el mètode òptim (per a que en qualsevol dels àmbits de la ciència es pugui fer servir) per verificar el conexement d’aquesta ciència universal:

-          Mètode universal/cartesià un conjunt de regles certes i fàcils per les quals tots els que les    segueixin exactament i on mai prendran per verdader això que era fals.

Regles:

1.      Evidència consisteix en admetre únicament com a veritable això que no doni possibilitat al dubte. Això que sigui Evident.

La evidència es dóna a partir de:

-          La intuïció intel·lectual; capacitat intel·lectual de concebre alguna cosa sense cap possibilitat de que sigui fals.

2.      Anàlisi; consisteix en dividir cadascuna de les parts a examinar/verificar en tantes com sigui possible per a la seva millor comprensió. (degradar un compte matemàtic i el resultat que em donarà serà evident).

3.      Síntesi; Construïr coneixements més complexos a partir de dades simples i evidents.

Només es podrà dur a terme a partir de la deducció; capacitat de captar altres veritats a partir d’aquelles que ja em intuït.

4.      Enumeració

Comprovar i revisar constantment que en el procés no existeix cap error.

Crear un mètode que demana comprovació tot el temps. Actualització constant.

5.  A la recerca d’un principi indubtable / El dubte Cartesià

Descartes fa una crítica de tot el saber; dubta de tot i considera no fiables tots els coneixements. Aquesta actitud de Descartes és el que coneixem com: El dubte Cartesià.

 Característiques del dubte:

-          Universal/Radical: dubta de tot, sense límits.

-          Provisional: és un pas a la recerca de la veritat, no és un dubte insuperable. No és un dubte escèptic.

-          Metòdic: forma part de tot un mètode per cercar la veritat.

Pel fet de dubtar de tot, es fonamenta en 4 nivells/ defensa 4 fonaments:

Dubte raonable.

1.      Incertesa de les dades sensorials; els sentits ens poden enganyar.

2.      Errors del raonament.

Dubte hiperbòlic.

3.      Dificultat de destriar entre el somni i la vigília.

4.      Hipòtesi del geni maligne: Descartes suposa l’existència d’un geni maligne que es dedica a fer considerar veritables coses que no ho són.

El que vol Descartes amb el dubte és la recerca d’un principi indubtable.

A partir de totes aquestes dubtes, fa la següent reflexió: Quan dubto, penso, i l’acció de pensar implica l’existència d’un esser que pensa/ quan dubto estic pensant, si estic pensant, estic existint: PENSO, Aleshores EXISTEIXO: Afirmació del JO pensant.

6.  Les tres substàncies.

SUBSTÀNCIA: aquella realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altre realitat per existir.

-          El jo pensant= substancia pensant=res cogitans=cosa que pensa

-          Déu

-          El món.

1ra substància: El JO pensant:

§  És la primera veritat inqüestionable.

§  És el primer principi

§  És el criteri de certesa: qualsevol cosa que sigui tan clara i evident com el JO pensant serà certa.

Afirmar el jo pensant implica:

-       Afirmar l’existència d’una substància que pensa diferenciada del cos. El cos és perceptible pels sentits, però com que dels sentits no es podem fiar, tampoc sabem si el cos existeix= Dualisme cos i ànima.

-         Implica afirmar que la meva existència dura, com a mínim, el que dura el pensament.

-         Segons Descartes, el JO pensant pensa idees; idees de 3 tipus que anomena:

o   Adquirides/Adventícies: provenen de l’experiència sensible. Son fàcilment errònies.

o   Artificials/Fictícies: les que provenen de la imaginació. Ex. Unicorn

o   Naturals/innates: provenen de la raó.

Afirmar el Jo pensant implica construïr tot el coneixement a partir de la pròpia experiència com a ésser pensant.

Davant d’això a Descartes se li apareix un nou repte amb una nova pregunta que el farà pensar: Quina és la manera de sortir de la pròpia subjectivitat per arribar a saber si hi ha coses subjectives? Quina és la manera de saber si existeixen coses més enllà de si jo penso o no?

Si Descartes només afirma l’existència del JO pensant (si solament quan penso, les coses existeixen, si la persona humana no exiteix, llavors res més existeix?) , diríem que defensa el SOLIPLISME.

SOLIPISME: corrent filosòfica que defensa l’existència del JO però no defensa l’existencia de res més exterior al JO.

La resposta a 'què hi han més enllà del JO pensant' és:

DÉU

DÉU/Res infinita/substància infinita: per ell és la garantia que permet afirmar que existeix una realitat fora de mi i dels meus pensament/de la meva ment.

Amb aquesta substància Descartes supera dos reptes:

1º. Afirmar que existeix alguna realitat fora dels meus pensaments. (Soliplisme superat).

2º. Justifica/dóna sentit com és possible que existeixi la idea de perfecció.

A partir de tres arguments ontològics de Sant Anselm, ell afirma l’existència de DÉU:

1.      ARGUMENT DE L’IDEA DE PERFECCIÓ: Descartes afirma que: “Tinc l’idea de perfecció en la meva ment i no pot venir del món sensible per què en aquest món no hi ha perfecció; tampoc la puc haver creat jo per què no sóc perfecte> Per tant, s’ha d’admetre que la perfecció procedeixi de quelcom perfecte.

2.      A PARTIR DE LA PRÒPIA EXISTÈNCIA: afirma que “la meva existència me l’ha atorgat un ésser capaç de posar en mi la idea de perfecció”

L’ÉSSER PERFECTE: quan penso en un ésser perfecte, el penso com que no li falta de res. Si és perfecte no li pot faltar existència.

3ra substància: Món exterior

Món exterior/res extensa/substància extensa/cosa extensa

Descartes a través del dubte, afirma l’existència d’un substància: el JO pensant, descobreix una de nova que es Déu; però tot i que percep de manera clara i evident aquestes dues substàncies, ell continua qüestionant-se una pregunta: Què hi ha de cert en el món exterior? Què hi ha de cert del meu cos?

Per respondre a això, Descartes afirma que el JO pensant té plena consciència de la diferència entre cos i ànima.

·         A partir d’això, Descartes afirma que quan pensa en el món exterior, també el concep de manera clara i evident: qualsevol cosa que sigui tan clara i evident com el jo pensant, serà coneixement vertader. Si això ocorre, està passant correctament pel filtre del mètode. (el cos és clar i evident que existeix, clara=intuïció2na regla, evident=deducció=1r regla, s’intueix i es dedueix que el cos existeix) els racionalistes utilitzen la intuïció i la deducció per dir el que és coneixement veritable.

·         Juntament amb la afirmació que Déu és perfecte i no enganya, Descartes acaba afirmant que aquest Déu que m’ha creat racional no pot permetre que m’enganyi a mi mateix.

o   Tot el que provingui de la raó i sigui clar i evident, serà coneixement veritable.