David Hume

1. Context històric

S. XVII l’Europa occidental està marcada per una profunda crisi: Crisi del segle XVIIà CRISI DEL CONEIXMENT/epistemològica(hi han molts coneixements que fins ara estaven confirmats i ara es posen en dubte)

Els àmbits que provoquen aquesta crisi són:

- El científic: a nivell astronòmic es nega que la terra sigui el centre de l’univers, a nivell físic comencen a posar-se en dubte les afirmacions aristotèliques, a nivell metodològic els mètodes escolàstics no es consideren fiables per afirmar coneixement veritable.

- El religiós: pèrdua de valors religiosos que comporten el renaixement, destrucció de la unitat religiosaà protestants, anglicans, cristians

Davant aquesta crisi la filosofia moderna dona dues gran reaccions filosòfiques per

§ Racionalisme modernà es dona a França

o Autors destacats

§ Descartes

§ Pascal

§ Leibniz

§ Espinosa

§ Empirisme modernà es dona a Anglaterra.

o Autors destacats

§ Locke

§ Hobbes

§ Hume

2. Teoria Epistemològica

Hume vol trobar el fonaments del coneixement humà. Per tant es planteja investigar aquest coneixement humà com a pas previ, es a dir, per Hume, cal estudiar l’home i les seves facultats mentals per trobar la resposta al problema epistemològic. Abans de “atacar el problema epistemològic” Hume estudia a l’home perquè creu que això li donarà solució al seu problema.

2.1. Anàlisi de continguts mentals

En un primer moment Hume intenta donar resposta a “Què coneixem les persones humanes?”. Per el, tot el que les persones humanes coneixen, tot el que hi ha a la ment són PERCEPCIONS que provenen de l’experiència ≠ innatisme. Segons Hume, aquestes percepcions es poden classificar segons varis aspectes:

D’aquesta classificació, extrau el seu criteri de Certesaà Les Impressions: nomes son veritables les percepcions que provenen duna IMPRESSIO. Si un pensament no es correspon amb una impressió, aquest es una ficció, suposició. El que sigui impressió, serà coneixement veritable.

Si una cosa esta en la meva ment, pot ser una impressió (captada immediatament) o una idea (un record...)

2.2. Lleis d’associació d’idees

(Com es relacionen les idees?)

Son els principis de l’ordre de l’Associació de les idees. Per el les idees tenen un ordre, i aquest ordre son les lleis.

Per Hume les idees simples provenen d’impressions simples i les idees complexes poden provenir d’impressions complexes o de la combinació que fa la ment de diverses impressions simples seguint unes lleis:

v Llei de la Semblança

Una idea es porta una altre idea que sigui semblant a ella.

EX: veig el jersei verd de la Belen que em fa tenir una idea del jersei del mateix color que te la meva germana ¿Com es possible que tingui aquesta idea si no esta ni aquí ni ara aquesta idea de jersei de la meva germana? Per la llei de semblança.

v Llei de contingut en l’espai i el temps

Una idea ens porta a una altre quan entre elles hi ha relació de proximitat temporal o espacial.

Estar a la riera, després de 40 el encontrar-se amb el David li ha fet venir a la seva ment tot un seguit d’idees (PAU, Descartes, Hume, etc) relacionades per temps, per exemple. ¿Com es possible? Perquè la ment te una impressió d’una cosa que et fa venir una sèrie d’idees.

v Llei de causa-efecte

Davant d’un esdeveniment la nostra ment crea una expectativa de futur. Es a dir, espera que certs fets em provoquin d’altres tal i com ho van fer en el passat.

Quan escoltem una súper frenada de cotxe, l’expectativa de futur es el que faci “PUM!” perquè en altres ocasions quan vam escoltar frenades va passar el mateix.

Veig núvols i el que espero es que plogui, per que amb la meva experiència, he viscut que com que en algun moment vaig tenir una impressió d’això, la meva ment espera que plogui.

2.3. RI/ QF

(com s’agrupen les idees en la ment?)

Hume afirma que la nostra ment estableix agrupacions d’idees que formen unitats compactes de coneixement, les dues son veritats. Aquestes agrupacions poden ser de dues maneres:

- Relacions d’idees/Veritat de Raó à son agrupacions que la ment realitza comparant el seu SIGNIFICAT . Provenen de la raó. Son UNIVERSALS i INVARIABLES i el seu contrari no es possible. Ex. Els triangles tenen 3 angles. Es una percepció que agrupa la idea de triangle, la de 3 i la de angle. Els agrupa comparant el significat de cada paraula, formant una frase en la qual el seu significat es por afirmar. Es podria dir que els triangles NO tenen tres angles? NO.

- Qüestions de fe/Veritats de fetà son aquelles agrupacions que la ment realitza a partir de les IMPRESSIONS que capta. Provenen de la EXPERÌENCES. Són PARTICULARS i PROVABLES i el seu contrari, si que es possible. Ex. En Dani fa els deures d’anglès. Aquesta frase agrupa l’idea de Dani, de deures i l’idea de angles.

3. Critica a l’idea de causalitat

Tota causa te un efecte. Tot efecte prove d’una causa

- La realitat descrita pels filòsofs i gran part de les afirmacions científiques estan fonamentades en el principi de causalitat.

Hume es pregunta si aquest principi de causalitat es troba a la realitat o es una ficció de la ment.

1. OBSERVACIOàFet causal: Per analitzar aquest princii, Hume observa un fet causal:

Dues boles de billar que topen, d’aixo veu que hi ha dues impressions:

Una bola de billar quieta i una altre que es mou cap a ella amb rapidesa.
Quan les dues boles topen i la que estava abans quieta adquireix moviment i l’altre continua movent-se.

2. ANALISIà Un cop feta aquesta observasio, el afirma que entre la impresio A i la B hi ha una relacio de continuitat i de successio temporal. Quan la meva ment ve A passarà B? No ho se, no ho pot demostrar perque no va tenir la impressio encara. Si digues que si, estaria “raonant” que passarà.

3. DESCOBRIMENTà D’aquesta relació neix en la nostra ment la idea de “connexio necessaria” de tal manera que amb la precensia de A la ment crea B. Aquesta connexio no procedeix de cap impressio, no prove dels sentits, no compleix el criteri de certesa.

4. Conclusioà hume conclou la seva critica afirmant rotundament que la ment crea aquesta idea de connexio necesaria per la força de l’àbit i del costum. Es una creença, es una suposicio, però, es util i necessaria per viureà sino, el mon esdevindria caotic e imprediscinble. Hume es un autor utilitarista.

El fet que la cuasalitat sigui considerada una creença provoca que la ciencia es qüestioni, perque moltes es basen en aquesta llei, pert tant, si la relacio de causalitat no es una llei universal sino que nomes es un costum, creença, àbit, … totes aquelles disciplines que es basin en aquest costum, no podran ser res mes que una creença. Odigui, las lleis cinetifiques esdevenen probabilitatsà DEFENSA A LA PROBABILITAT DE LA CIENCIA.

Causaà un objete precedent i contigu a un altre de tal manera que la idea de porta a la ment a formar-se l’idea d’un altre i la impressio de l’un a formar-se una idea més viva de l’altre

6. Critica a l’idea de substància (metafísica)

L’empirisme rebutja totalment la metafísica ja que aquesta suposada ciència filosòfica pretén investigar tot això que prové més enllà del que la física no pot explicar; Així doncs la metafísica no es pot considerar coneixement veritable per que la metafísica no es correspon amb les impressions (que es el criteri de certesa de Hume)

CRITICA A LA SUBTÀNCIA DEL JO PENSANT

El JO PENSANT segons els racionalistes es el subjecte que te les impressions però Hume es qüestiona el coneixement veritable d’aquest JO PENSANT a traves del seu criteri de certesa (“De quina impressió prové el JP?” “De quina impressió prové l’ànima?”à No provenen de cap impressió).

Encara que el JP sigui el subjecte de les impressions, ell no es cap impressióà no es coneixement veritable però es útil i necessari.

CRITICA A DEU/SUBTÀNCIA INFINITA

Tradicionalment la idea de Deu es la d’una substància infinita en totes les perfeccions. Hume es qüestiona la validesa d’aquesta substància aplicant el seu criteri de certesa (“De quina impressió prové l’idea de Deu?”à No trobem cap impressió d’infinit ni de perfecció, per que les impressions son concretes, puntuals, particulars ≠ infinit, etc. La idea de substància infinitament perfecta no es coneixement veritable, es una CREENÇA, però es útil i necessària per controlar angoixes i temors.

CRITICA A LA SUBTÀNCIA EXTENSA/MON EXTERIOR

Tradicionalment la substància matèria es un concepte que ha format part de moltes teories filosòfiques per Hume la idea que tenim de substància es d’una realitat abstracta. Hume es qüestiona la validesa d’aquesta substància extensa amb el seu criteri de certesa (“De quina impressió prové l’idea de substància de mon exterior?”à Hume no considera la substància extensa com a coneixement veritables, la substància material no està fonamentada ni pot ser considerada vàlida, es una il·lusió, es una creença però es útil i necessària sino, el mon esdevindria caotic e imprediscinble.